Que com em sento? Em sento egoista. Em sento no estimada. Em sento dèbil.
Em sento com una d’aquelles nines que et regalen quan ets petita i que al cap
dels anys en vas perdent l’interès. Em sento refusada. Sento que la vida m’ha
tractat malament; i sí, potser m’ho mereixo, però això no canvia que m’hagi
d’agradar.
Sota el meu cap ple de nerviosismes hi descansa un coixí tou recobert amb
una coixinera arrugada i molla de suor. Els meus ulls estan tancats, però no
veuen foscor; tinc aquella familiar sensació de que el sol traspassa les meves
parpelles descobrint-me un nou món de colors per conèixer.
Un soroll rere l’altre va colpejant la porta. Penso que són les potes de la
Foix, la meva gossa. Obro els ulls. Em cremen al mirar la llum del sol, així
que me’ls protegeixo amb el braç. Ara que m’hi veig, em fixo que hi tinc tot de
blaus, però no en faig cas. M’assec al llit i faig entrar els peus dins les
sabatilles de vellut. Em costa Déu i ànima poder-me aixecar però al final ho
aconsegueixo.
Camino al voltant del llit mirant al terra fins que em topo amb el mirall
de la cantonada. És d’una fusta de roure pintat de blanc. Pujo una mica la
mirada i veig les sabatilles les quals m’havia posat feia uns segons. Sortint
d’elles, unes llargues cames esveltes i nues. Són plenes de morats; un al
genoll, un altre al bessó, un altre a la cuixa, etc. La part de dalt de les
mateixes cuixes està recoberta per uns pantalons de cotó curts i blancs, que
arriben fins als malucs i s’estrenyen amb una cinta fia de color blavós, igual
que el de les sabatilles. Els meus ulls observen més amunt i veuen un tros de
panxa amb el melic que juga a deixar-se veure’s quan inspiro i s’amaga quan
expiro. Està tapat per una samarreta de tirants d’un blanc pur, que fa contrast
amb altres blaus que sobresurten de sobre la meva pell pàl·lida. Em miro
directament als ulls, verds i amb petites explosions blaves. Els veig cansats,
tristos, ressentits. Al sota d’ells, un nas petit fa ombra a uns llavis
carnosos, que tenen una petita ferida de la qual la sang que en sortia el dia
abans ja s’ha assecat. Des de sobre les meves celles negres com el carbó en
brolla una melena de la mateixa tonalitat, que s’atura a la cintura.
El soroll incessant que colpeja la porta em treu dels meus pensaments. Adolorida
de cames, arribo fins a aquell tros de fusta i poso la mà al pom per obrir-la.
L’abaixo però el pestell no cedeix. Intento aplicar-hi més força, però segueix
sense cedir. Forcejo cada cop més per veure si la maleïda porta es pot obrir
però segueix igual.
Poso l’esquena contra la fusta i la faig lliscar fins que acabo asseguda al
terra, amb els ulls envoltats de petites gotes que em comencen a sortir del
llagrimall. Aquells cops constants no deixen de sonar i em començo a posar
nerviosa. Pum, pum, pum, pum.
-
Foix, petita! Que ets tu?- no hi ha cap resposta.
Me la imagino asseguda, remenant aquella cua de color canyella tacada a la
punta per un color blanc hivernal. Doblegant una orella i l’altre la deixa
punxeguda. Amb el seu morro allargat i blanc, va olorant totes les olors de
l’altre banda de la porta. Sota d’ell, en surt una llengua llarga i prima que
li sobresurt per sota la barbeta, si és que els gossos en tenen. Les seves
potetes del mateix color que la cua, canyella excepte els peus, com si portes
mitjonets de pèls. El seu pit blanc alt, com si fos una líder. Mirant-me amb
aquells ulls de color de mel. Com la trobo a faltar.
M’aixeco i vaig caminant com un mort vivent amb el cor desfet fins al llit.
Agafo una part del cobrellit blanc i vaig resseguint amb el dit les diferents
sanefes que hi ha. Vaig cap al petit prestatge del costat del mirall i agafo el
meu llibre preferit: El príncep de la
boira. Me l’he llegit com uns dotze cops i no em canso de fer-ho. Trobo que
el final és bo, quan el Roland mort per salvar a l’Alicia, el seu amor. Sí, és
trist, però a la vegada romàntic.
Retorno al llit i m’hi assec recolzant l’esquena a la fusta de sanefes
d’abans. Miro el punt de llibre: pàgina 174. Com que fa molt que no el toco,
decideixo tornar-lo a començar. Llegeixo i llegeixo. El soroll segueix. Passa
temps. Una hora? Dues? Potser... mitja? No ho sé. Estic immersa en el llibre.
Em porta en un món estrany i fantasiós del qual no en vull sortir.
Fora la meva habitació tancada, es comencen a sentir uns passos. Un. Dos.
Tres. Cada cop més forts. Vuit. I nou. S’aturen i se sent un soroll metàl·lic,
el d’un botó. Després el d’unes claus que les treuen d’una butxaca per
posar-les al pany de la meva porta. Les fan girar i aquesta s’obra. Darrere hi
ha el meu pare. Alt, prim però fort, amb uns texans desgastats, unes Converse
negres i una camisa blanca; cabell castany i barba de tres dies, faccions
dures, barbeta ben marcada, nas aguilenc i ulls ametllats del mateix color que
els meus.
M’aixeco del llit per segona vegada avui i miro al terra del passadís. Hi
ha un cotxe petit de joguina amb el qual jo jugava moltíssim. Quan li premia
aquell botonet sempre es posava en marxa i si es xocava contra alguna
superfície vertical seguia sense parar, xocava i anava donant cops fins que no
el paraves polsant el botó.
Miro més amunt i veig que el meu pare es treu el cinturó marró. No. Un
altre cop no.
